Naturalment Ciència

La ciència més natural


Deixa un comentari

Peixos sense òs, els condrictis

 

blue_shark

Aquests dies ha estat notícia el fet que han hagut de tancar algunes platges de la costa del Maresme a causa de la presència de tres tintoreres (Prionace glauca), una espècie de tauró més petit, molt comuna al Mediterrani, que s’alimenta principalment de petits peixos, cefalòpodes i crustacis, però que no sol ser agressiu a no ser que se senti amenaçat, com gairebé totes les espècies.

Aprofitant aquesta notícia he pensat a dedicar una entrada a la classe a la qual pertanyen aquests individus; els condrictis.

A les aigües hi trobem dos tipus principals de peixos, depenent del compost que forma el seu esquelet. Trobem així els que tenen l’esquelet format per òs, anomenats osteïctis, i els que tenen l’esquelet format per cartílag, els condrictis (del grec -chondr- “cartílag”). A més d’aquesta diferència hi ha molts altres trets característics que els separen, com poden ser les proteccions de les brànquies o la presència o absència de bufeta natatòria.

Una tonyina (Thunnus thynnus) un peix osteïcti.

Peix martell (Sphyrna zygaena) es un condricti.

Els condrictis

Els condrictis o peixos cartilaginosos són una classe molt antiga que no ha evolucionat gaire des que van aparèixer perquè sempre han estat molt ben adaptats al seu hàbitat. Són exemple de condrictis els taurons, les rajades, peixos serra, etc.

Com ja hem dit la seva principal característica és que el seu esquelet està format per cartílag. Com no tenen medul•la òssia necessiten un altre lloc on produir glòbuls vermells, per tant ho fan a la melsa i a un teixit que envolta les gònades.
Les seves escates no són com les dels peixos que solem veure sinó que estan formades per escates placoides, també coneguts com a denticles dèrmics, que formen una pell molt semblant al paper de vidre. Aquestes escates estan orientades totes en una mateixa direcció fent que si toques la pell en aquesta direcció sigui molt suau, però al contrari sigui molt aspra.

Detall de les escates placoides de la pell d’un tauró.

Un altre tret característic dels condrictis és el seu aparell respiratori. Com els peixos, els condrictis respiren a través de brànquies, en solen tenir entre 5 i 7 parells de cavitats branquials que es disposen a una part diferent segons les espècies, per exemple als taurons es troben a la part posterior del cap mentre que a les rajades es troben sota les aletes pectorals.

whale_shark_australia

Foto on s’observen les obertures branquials d’un tauró balena (Rhincodon typus)

Tipus de condrictis

Hi ha dues subclasses de condrictis:

Elasmobranquis, on s’inclouen els taurons, els peixos serra, les mantes i les rajades.

Manta (Mobula mobular)

Holocèfals, on trobem uns peixos anomenats quimeres on trobem peixos com el peix elefant o el peix rata.

Peix rata tacat (Hydrolagus colliei)

Si hi ha més interès, en properes entrades ja ens centrarem en aquells peixos que més coneixem, els del grup dels elasmobranquis.


2 comentaris

La nit més curta de l’any, solsticis i equinoccis

D’aquí a breus dies serà la nit de Sant Joan, altrament anomenada la nit més curta de l’any. Es diu que és la nit més curta de l’any perquè se suposa que és la nit amb menys hores de foscor, però això no és ben bé veritat. La nit més curta de l’any correspon a la nit del solstici d’estiu que ocorre un parell de dies abans, als volts del 21 de Juny.
Ja ha aparegut el primer terme desconegut, solstici, veiem que significa.

Els solsticis

De solsticis en tenim dos cada any. Un és el solstici d’estiu, dia en què tenim el màxim d’hores de llum i el mínim de foscor, i l’altre és el solstici d’hivern, que a la inversa tenim el mínim d’hores de llum i el màxim de foscor. Aquest efecte és degut a la inclinació de la Terra. Com tots sabeu l’eix de la Terra no és perpendicular a l’òrbita amb la qual gira al voltant del Sol, sinó que està inclinat uns 23º4’. Com veieu a la imatge l’eix de rotació es troba inclinat respecte a la perpendicular a l’òrbita.
Inclinació Terra
Aquesta inclinació terrestre a més de ser la causa dels solsticis és la que fa que existeixin les diferents estacions al llarg de l’any (hivern, primavera, estiu i tardor). Aviat ja les tractarem al blog per desmentir algunes dites populars.
Aquesta inclinació terrestre es manté constant mentre la Terra gira al voltant del Sol tal com s’observa a la imatge.

Per tant arriba un moment en què hi ha la màxima inclinació relativa, i per tant l’angle que incideixen els raigs solars a l’equador terrestre és màxim. Aquesta situació es dóna dues vegades a l’any, donant lloc al solstici d’estiu, als volts del 21 de Juny, i el solstici d’hivern, als volts del 21 de desembre.
Imaginar-se la posició en què es donen els solsticis és difícil pel que el millor és observar dues imatges on es veu clarament la posició Terra-Sol en ambdós solsticis.

Solstici d'estiu

El solstici d’estiu és el moment de l’any en què l’eix de rotació terrestre es troba més aprop del Sol.

A la imatge del solstici d’estiu podeu observar com els raigs solars incideixen de la forma més directa a l’hemisferi nord. Això causa que els raigs solars arribin durant molta més estona a aquest hemisferi pel qual el dia és molt més llarg i la nit més curta.

El solstici d’hivern és el moment de l’any en què l’eix de rotació terrestre es troba més lluny del Sol.

El solstici d’hivern és el moment de l’any en què l’eix de rotació terrestre es troba més lluny del Sol.

Al contrari, al solstici d’hivern els raigs solars incideixen menys a l’hemisferi nord pel qual arriben durant menys hores fet que causa que el dia sigui més curt i la nit més llarga.

Els equinoccis

Si durant els solsticis les hores de dia i nit són completament diferents, en els equinoccis això no passa. Durant els equinoccis la nit i el dia tenen, aproximadament, la mateixa duració. La paraula prové del llatí i significa “nit igual”, és a dir que la nit dura igual que el dia. Aquest fenomen es produeix també dues vegades l’any.
Tenim així un equinocci de primavera als volts del 20 de Març i un altre a la tardor que sol caure al voltant del 22 de Setembre. En aquestes dates l’equador terrestre passa pel centre del Sol i els raigs solars arriben d’igual manera a gairebé tota la Terra. És en aquest just moment en què no hi ha inclinació relativa entre la Terra i el Sol, tal com veiem en la imatge.

Equinocci

Espero que hagis trobat interessant l’entrada. Si t’ha agradat, no dubtis en compartir-la i si tens algun comentari, escriu i estaré encantat de respondre.

 


Deixa un comentari

La lluna de sang i els eclipsis de Lluna

blood-moon1

Ahir a la nit es va poder observar l’anterior imatge. El que observem és el que s’anomena com a Lluna de sang. Aquesta tonalitat vermellosa que agafa la lluna no és deguda pas a cap raresa, sinó com a efecte d’un eclipsi de lluna total.

Eclipsi de lluna

eclipsilluna

Anomenem eclipsi de lluna al fenomen astrològic que es produeix quan la Terra es troba alineada entre el Sol i la Lluna i per tant impedeix que la llum del Sol il·lumini la Lluna, és a dir, la Terra fa ombra a la Lluna. La Terra, al ser il·luminada pel Sol, crea dues zones diferenciades, una zona de penombra i una altra d’ombra, tal com es mostra a la imatge (recorda que la imatge no està a escala). No tots els eclipsis lunars són iguals sinó que depenen de la posició de la Lluna en relació a l’àrea de penombra i ombra.
Trobem així tres tipus d’eclipsis:

  • Penombral: es produeix quan la Lluna entra dins de l’àrea que apareix a la imatge com a penombra (L1).
  • Parcial: es produeix quan la Lluna es troba entre l’àrea de penombra i l’àrea d’ombra (L2).
  • Total: es produeix quan la Lluna es troba dins de l’àrea d’ombra (L3).

eclipsilluna2

Què té d’especial aquest eclipsi de Lluna?

Aproximadament cada any és produeixen un parell d’eclipsis de lluna, però no tots s’arriben a apreciar. El que té d’especial és que aquest eclipsi de Lluna forma és el primer d’un grup de quatre eclipsis totals que es donaran en aproximadament en uns sis mesos. El primer ha estat la matinada d’avui 15 d’Abril. Els propers seran el 9 d’Octubre i el 4 d’Abril. L’últim eclipsi, el del 28 de setembre de 2015, serà visible des d’Europa, per tant haurem d’estar atents a aquesta data.

Però perquè és vermellosa?

Normalment veiem la Lluna de color blanc perquè els rajos solars incideixen sobre la Lluna i l’il·luminen d’aquest color. Quan és dona l’eclipsi total l’única llum que il·lumina la Lluna és la llum solar que prové del reflex de la nostra atmosfera.
Aquesta llum vermella és la mateixa que veiem a l’alba i al capvespre. Imagineu-vos tota aquesta llum vermellosa il·luminant la Lluna, el que s’obté és aquesta coloració vermella tan extraordinària.

 

Observeu aquest vídeo en anglès (amb subtítols) en el que s’explica tot aquest fenomen d’una manera molt entenedora.

I si us atreviu, aquí teniu 3 hores de gravació de l’eclipsi d’aquesta matinada.

http://www.ustream.tv/recorded/46171166


Deixa un comentari

Què és un ser viu?

Una de les preguntes bàsiques i un concepte que s’ha de tenir molt clar a l’estudi de les ciències naturals és saber contestar la pregunta que es formula al títol: què és un ser viu?

Polyporus squamosus

Si haguessis de definir què és un ser viu com ho faries?
Estic segur que molts de vosaltres usaríeu la clàssica definició d’ésser viu.

“Un ser viu és allò que neix, creix i es reprodueix”

Oi que heu pensat en aquesta definició? És la primera que ens passa pel cap. Per exemple podem dir que un ratolí és viu, ja que neix de la seva mare, al menjar i passar el temps va creixent i, si troba un ratolí de sexe contrari, es reprodueix.

Però aquesta definició no és del tot certa per a diferenciar el què és un ser viu de què no ho és.

Pensem en el foc.

El foc pot néixer del contacte entre unes guspires i un material combustible. Un foc creix, ja que neix petit i a mesura que es va expandint va creixent. Si seguim aquest exemple, podem dir que un foc es reprodueix? I tant! Ja que el foc pot crear altres focs al contacte, pensem si no en un llumí; un petit foc que pot encendre altres focs.

La clau és la cèl·lula. La cèl·lula és la unitat mínima dels éssers vius. Tots els éssers vius han d’estar formats per cèl·lules, i si no en tenen, no pertanyen a aquest conjunt.

Això pot solucionar el tema del foc, ja que com que no esta format per cèl·lules no es pot encabir com a vida. Amb aquest petit detall també podem afirmar doncs que els virus, com que no estan formats per cèl·lules tampoc són éssers vius.

Avancem doncs una mica en la definició dient que:

“Un ser viu està format per una o més cèl·lules, i neix, creix i es reprodueix.”

Ja hem acabat?
No encara… vegem un petit detall.
Néixer. Podem dir que un organisme unicel·lular al dividir-se neix? Aquest concepte ens trontolla una mica en la definició. Mirem també el fet de reproduir-se. Si els sers vius s’han de reproduir, podem considerar una mula un ser viu? La mula és un animal híbrid entre el cavall i l’ase, i gairebé sempre és estèril pel que no es pot reproduir.

Mula

Per tant canviarem “neix, creix i es reprodueix” per un concepte diferent, les funcions vitals. Tots els éssers vius realitzen les funcions vitals que són la nutrició, la relació i la reproducció.

Recorda!
Les funcions vitals
La funció de nutrició és la capacitat dels sers vius d’assimilar els nutrients i líquids necessaris per a un correcte funcionament.
La funció de relació és la capacitat de captar senyals del medi i respondre davant d’elles.
La funció de reproducció és la capacitat dels éssers vius de crear nous organismes semblants a ells.

Si canviem el fet de “reproduir-se i néixer” per “la funció de reproducció” llavors solucionem el problema, ja que per exemple les mules tenen la capacitat de reproduir-se tot i que no poden crear descendència. Amb aquest canvi ja ens trobem més còmodes i englobem tots els sers vius.

Hem arribat doncs a:

“Un ser viu està format per una o més cèl·lules i té la capacitat de realitzar les funcions vitals que són la nutrició, la relació i la reproducció.”

Aquesta seria una definició bàsica de què podem definir com un ser viu. Però si volem anar una mica més enllà i acabar de filar prim ens falta un detall.

El canvi és afegir una capacitat dels éssers vius què és la de realitzar un intercanvi de matèria i energia amb el medi i per tant modificar-lo. Nosaltres som un clar exemple d’organisme que realitza intercanvi de matèria i energia amb el medi.

Al final, si ho reunim tot, ens queda la definició final:

“Un ser viu està format per una o més cèl·lules, es relaciona amb el medi ambient realitzant un intercanvi de matèria i energia i té la capacitat de realitzar les funcions vitals que són la nutrició, la relació i la reproducció.”

Amb aquesta definició tenim la certesa d’englobar tot allò que podem considerar un ésser viu.


Deixa un comentari

El Jardí Botànic de Barcelona, un miratge al costat de la ciutat

El passat cap de setmana vaig visitar el Jardí Botànic de Barcelona, un jardí botànic situat a la part alta de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. Al jardí s’hi representen la flora de diferents ecosistemes d’arreu del món que comparteixen el mateix clima que tenim a Catalunya, el clima mediterrani.

El clima mediterrani és el clima de la nostra terra. La base d’aquest clima són les altes temperatures a l’estiu i unes temperatures suaus a l’hivern. Les precipitacions són molt escasses, i es distribueixen de manera molt irregular concentrant-se principalment a la primavera i a la tardor. Això fa que hi hagi estius calorosos i secs, el que influeix molt a les espècies vegetals i animals que s’hi troben en aquests climes. La flora mediterrània presenta nombroses solucions per adaptar-se als factors ecològics que han influït en la seva evolució. Fulles dures i persistents per resistir l’estiu sec, punxes, espines i substàncies tòxiques per defensar-se dels herbívors,plantes baixes o mates que perden fulles a l’estiu per reduir la transpiració.

Detall d’una planta de romaní (Rosmarinus officinalis) on s’hi poden observar les fulles petites i dures fruit de l’evolució per a suportar els estius secs del clima mediterrani.

Aquest clima no es troba tan sols al voltant del mar Mediterrani sinó que hi ha diferents zones arreu del planeta que comparteixen aquestes mateixes característiques de pluges i temperatures i que per tant també tenen clima mediterrani. El Jardí Botànic contempla totes aquestes zones i per tant el jardí es troba dividit en cinc àrees.

La conca mediterrània és on es representen la flora de les diferents terres que banyen el Mediterrani, dividint entre la Mediterrània oriental, la Mediterrània occidental, el nord d’Àfrica i la vegetació canària que es considera mediterrània encara que té influències subtropicals. És la zona de vegetació mediterrània per excel·lència i on es coneixen unes 25.000 espècies.

La fotografia representa una Sureda amb la presència de l’alzina surera (Quercus suber) i el pi marítim (Pinus pinaster).

L’àrea mediterrània de l’hemisferi nord és Califòrnia la qual també està representada al jardí. En aquest cas tenim diferents representacions d’ecosistemes que es poden trobar al llarg de la franja costanera de l’oest dels Estats Units on podem trobar unes 4.300 espècies. Els boscos californians són molt semblants als de la conca mediterrània pel que són fàcilment reconeixibles les espècies que s’hi troben.

Detall d’una sequoia (Sequoia sempervirens) un arbre enorme que pot arribar a fer 100 m d’alçada.

Si saltem a l’hemisferi sud, trobem una altra àrea del jardí que està dedicada a la flora de Sud-Àfrica, una àrea molt petita al sud d’aquest país on es coneixen 8.550 espècies.

Fotografia on es veu la vegetació més estesa de la regió del Cap, el Fynbos.

Seguint a l’hemisferi sud trobem una àmplia extensió de flora mediterrània situada a Austràlia amb unes 8.000 espècies. El clima és una mica diferent degut a què té certa influència tropical, el que fa que els estius no siguin tan secs. Em va sorprendre la gran quantitat d’espècies d’eucaliptus diferents que s’hi mostraven al jardí, en comparació a les dues espècies que trobem a les nostres terres (Eucalyptus globulus i Eucalyptus camaldulensis).

Imatge amb tres espècies d’eucaliptus diferents: Eucalyptus marginata, Eucalyptus calophylla i Eucalyptus diversicolor.

L’última àrea que trobem és la dedicada a l’àrea mediterrània de Xile. Una estreta franja a la costa d’aquest país on trobem 2.400 espècies. Degut a la gran presència d’herbívors hi abunden molts arbusts espinosos per tal de defensar-se dels depredadors.

Imatge de l’espinal (Acacia caven típica del Valle Central de Xile) on podem veure les grans espines com a mesura de protecció.

Recomano totalment la visita d’aquest esplèndid jardí botànic perquè és una zona de pau i tranquil·litat envoltada de vegetació tot a tocar de la ciutat de Barcelona. On per uns moments pots desconnectar de la ciutat i passejar amb calma per aquests paratges espectaculars.

Trobareu molta més informació a la pàgina web del Jardí botànic de Barcelona (d’on s’ha extret gran part de la informació i les imatges). I si hi heu anat o us animeu a anar-hi no dubteu en comentar què us ha semblat la visita. 


Deixa un comentari

El cometa ISON. Un nou Ícar?

Aquests dies el món de l’astronomia ha estat i està pendent del cometa ISON, C/2012 S1 o Nevski-Novichonok (descobert el 21 de setembre de 2012 per Vitali Nevski i Artyom Novichonok). La nomenclatura és interessant perquè conté informació en relació amb la seva descoberta. “C” de cometa no periòdic, “2012” l’any del seu descobriment, “S” de setembre i “1” degut a què va ser el primer a ser descobert al setembre.
Aquest cometa durant el periheli de la seva òrbita passa extremadament a prop del Sol.

Recorda! El periheli és el punt d’una òrbita d’un cos celeste en què aquest es troba més a prop del Sol.

El que ha fet que es parli tant d’aquest cometa és la seva espectacular intensitat que ha anat augmentat a mida que s’ha anat apropant al Sol.

Muntatge que mostra els canvis de brillantor i forma del cometa ISON des del Sept. 24 al Nov. 15, 2013. Credits: Damian Peach

Ha estat el passat 27 de novembre quan el cometa va arribar al periheli i per tant al punt més proper del Sol, sembrant un temor a tots els astrònoms. El temor era que, degut a què el seu pas era extremadament a prop del Sol, el cometa fes com Ícar, el fill de Dèdal, i que arribés la seva fi al apropar-se massa al Sol. Durant aquests dies s’ha estat pendent d’aquest cometa perquè, si sobreviu al seu pas a les rodalies del Sol, es preveu que al voltant del 26 de desembre passi a prop de la Terra i sigui totalment visible a ull nu en el seu màxim esplendor.

Després del seu pas pel seu periheli sembla que el seu nucli s’ha desintegrat però que encara queda un núvol de pols que continua el seu viatge. Aquesta desintegració del nucli hores abans del periheli ha fet que el cometa passi d’una brillantor de -2 a una brillantor menor de +1. Les últimes notícies són que la seva brillantor va minvant de mica en mica. Encara haurem d’esperar uns dies per a poder afirmar definitivament la desaparició d’aquest cometa, però tot sembla indicar que el final del cometa ISON és imminent.

Escala de brillantor de -30 a +30 que podem observar al cel amb algunes referències per a fer-nos una idea. Com més negatiu és el valor més brillant és el cos celeste.

Escala de brillantor de -30 a +30 que podem observar al cel amb algunes referències per a fer-nos una idea. Com més negatiu és el valor més brillant és el cos celeste.

Desaparegui o no el cometa ISON ens ha deixat unes imatges espectaculars i ha permès als astrònoms recopilar molta informació sobre els cometes.

Seqüència d’imatges en que podeu observar com el cometa entra per la dreta de la imatge i dona la volta al Sol per acabar desapareixent a la part superior.

Si voleu seguir el viatge del cometa ISON mitjançant les dades de la seva velocitat, distància al Sol i a la Terra visiteu el següent enllaç.


Deixa un comentari

Envàs on vas. La Gestió de Residus Sòlids Urbans (I)

Segurament que tots recordem l’anunci patrocinat per Ecoembes en què ens cantaven el que no s’havia de llençar al contenidor d’envasos sense acabar-nos de donar cap raó ni de dir-nos que fer amb aquells residus.


Deixant de banda la polèmica que va aixecar l’anunci anem a donar una ullada a la gestió de residus sòlids urbans.

Residus sòlids urbans?

Si, els residus sòlids urbans són tots aquells residus que es generen per l’acció humana a les poblacions, és a dir, les escombraries que generem a les nostres llars, als comerços, les que es recullen als parcs, carrers, etc.
Molt bé, ja sabem què són els residus sòlids urbans, a partir d’ara RSU, però què volem dir amb la gestió de residus?

La gestió de Residus Sòlids Urbans

La gestió de RSU són tot un conjunt de processos que es realitzen des que es generen aquests residus a les nostres llars fins que van a parar a les plantes de tractament on es reciclen, s’eliminen, es cremen, etc. És molt important aquesta gestió per tal d’aconseguir minimitzar la quantitat final de residus generats i així fer que el seu impacte a l’ambient sigui molt menor.
En el transcurs de la seva gestió passen per tot un seguit de plantes i centres de tractament on es separen, es classifiquen, es reutilitzen i es reciclen.

envasonvas1 El primer pas en aquesta gestió de residus és la generació d’aquests residus. Un cop generats es passa al dipòsit i recollida dels residus. En aquest dipòsit és bàsica la nostra correcta classificació dels residus per tal de separar-los correctament en els diferents contenidors de reciclatge.

Blau: Al contenidor blau hi van el paper i el cartró, tals com diaris, llibretes, capses de cartró, cartes, etc. Hem d’anar amb compte perquè altres materials com els tovallons, el paper de cuina, fotografies o papers bruts no poden ser dipositats al contenidor blau.

Verd: Hi van els residus de vidre tals com ampolles de vidre o pots de vidre sense la tapa. Altres residus que pensem que també s’hi poden dipositar, com els miralls, finestres, gots o copes no es poden llençar a aquest contenidor, ja que estan formats per vidre pla, el qual precisa d’un tractament diferent.

Groc: És el contenidor d’envasos, en aquest contenidor hi van els envasos de plàstic, metàl·lics i altres envasos lleugers. És a dir, ampolles de plàstic, llaunes de conserva, de refrescos, les tapes metàl·liques dels pots de vidre, els plàstics que emboliquen els productes, en definitiva, tot allò que és un envàs i per tant conté alguna altra cosa. Aquí s’ha d’anar en compte amb envasos que puguin contenir residus perillosos o productes químics, que no s’hi poden dipositar al contenidor.

Marró: Al marró hi van la fracció orgànica dels residus municipals que està constituïda per restes de menjar o de preparació de menjar, residus de paper com tovallons o mocadors, les restes vegetals de petites dimensions, taps de suro, serradures, escuradents, etc.

Atenció! Hi ha certs residus que no podem llençar al contenidor sinó que els hem de portar a un centre especial de recollida de residus: la deixalleria. Aquests residus especials són els aparells elèctrics i electrònics, els productes químics (com pintures, dissolvents o vernissos), fluorescents i altres làmpades, pneumàtics, piles, bateries, olis usats, ferralla i metalls, tèxtils, fustes, runes, restes de jardineria i molts altres. Per un llistat més complet visiteu el següent enllaç de l’Agència de Residus de Catalunya.

Tota la resta dels residus que generem i que no podem llençar als contenidors anteriors els llençarem al contenidor de Resta.

En properes entrades farem una revisió d’altres fases de la gestió de residus com poden ser la separació de residus, el reciclatge o la valorització així com les diferents plantes i centres implicats en la gestió de RSU.

No oblideu donar un cop d’ull al següent vídeo sobre els residus sòlids urbans.