Naturalment Ciència

La ciència més natural


2 comentaris

La nit més curta de l’any, solsticis i equinoccis

D’aquí a breus dies serà la nit de Sant Joan, altrament anomenada la nit més curta de l’any. Es diu que és la nit més curta de l’any perquè se suposa que és la nit amb menys hores de foscor, però això no és ben bé veritat. La nit més curta de l’any correspon a la nit del solstici d’estiu que ocorre un parell de dies abans, als volts del 21 de Juny.
Ja ha aparegut el primer terme desconegut, solstici, veiem que significa.

Els solsticis

De solsticis en tenim dos cada any. Un és el solstici d’estiu, dia en què tenim el màxim d’hores de llum i el mínim de foscor, i l’altre és el solstici d’hivern, que a la inversa tenim el mínim d’hores de llum i el màxim de foscor. Aquest efecte és degut a la inclinació de la Terra. Com tots sabeu l’eix de la Terra no és perpendicular a l’òrbita amb la qual gira al voltant del Sol, sinó que està inclinat uns 23º4’. Com veieu a la imatge l’eix de rotació es troba inclinat respecte a la perpendicular a l’òrbita.
Inclinació Terra
Aquesta inclinació terrestre a més de ser la causa dels solsticis és la que fa que existeixin les diferents estacions al llarg de l’any (hivern, primavera, estiu i tardor). Aviat ja les tractarem al blog per desmentir algunes dites populars.
Aquesta inclinació terrestre es manté constant mentre la Terra gira al voltant del Sol tal com s’observa a la imatge.

Per tant arriba un moment en què hi ha la màxima inclinació relativa, i per tant l’angle que incideixen els raigs solars a l’equador terrestre és màxim. Aquesta situació es dóna dues vegades a l’any, donant lloc al solstici d’estiu, als volts del 21 de Juny, i el solstici d’hivern, als volts del 21 de desembre.
Imaginar-se la posició en què es donen els solsticis és difícil pel que el millor és observar dues imatges on es veu clarament la posició Terra-Sol en ambdós solsticis.

Solstici d'estiu

El solstici d’estiu és el moment de l’any en què l’eix de rotació terrestre es troba més aprop del Sol.

A la imatge del solstici d’estiu podeu observar com els raigs solars incideixen de la forma més directa a l’hemisferi nord. Això causa que els raigs solars arribin durant molta més estona a aquest hemisferi pel qual el dia és molt més llarg i la nit més curta.

El solstici d’hivern és el moment de l’any en què l’eix de rotació terrestre es troba més lluny del Sol.

El solstici d’hivern és el moment de l’any en què l’eix de rotació terrestre es troba més lluny del Sol.

Al contrari, al solstici d’hivern els raigs solars incideixen menys a l’hemisferi nord pel qual arriben durant menys hores fet que causa que el dia sigui més curt i la nit més llarga.

Els equinoccis

Si durant els solsticis les hores de dia i nit són completament diferents, en els equinoccis això no passa. Durant els equinoccis la nit i el dia tenen, aproximadament, la mateixa duració. La paraula prové del llatí i significa “nit igual”, és a dir que la nit dura igual que el dia. Aquest fenomen es produeix també dues vegades l’any.
Tenim així un equinocci de primavera als volts del 20 de Març i un altre a la tardor que sol caure al voltant del 22 de Setembre. En aquestes dates l’equador terrestre passa pel centre del Sol i els raigs solars arriben d’igual manera a gairebé tota la Terra. És en aquest just moment en què no hi ha inclinació relativa entre la Terra i el Sol, tal com veiem en la imatge.

Equinocci

Espero que hagis trobat interessant l’entrada. Si t’ha agradat, no dubtis en compartir-la i si tens algun comentari, escriu i estaré encantat de respondre.

 


Deixa un comentari

La lluna de sang i els eclipsis de Lluna

blood-moon1

Ahir a la nit es va poder observar l’anterior imatge. El que observem és el que s’anomena com a Lluna de sang. Aquesta tonalitat vermellosa que agafa la lluna no és deguda pas a cap raresa, sinó com a efecte d’un eclipsi de lluna total.

Eclipsi de lluna

eclipsilluna

Anomenem eclipsi de lluna al fenomen astrològic que es produeix quan la Terra es troba alineada entre el Sol i la Lluna i per tant impedeix que la llum del Sol il·lumini la Lluna, és a dir, la Terra fa ombra a la Lluna. La Terra, al ser il·luminada pel Sol, crea dues zones diferenciades, una zona de penombra i una altra d’ombra, tal com es mostra a la imatge (recorda que la imatge no està a escala). No tots els eclipsis lunars són iguals sinó que depenen de la posició de la Lluna en relació a l’àrea de penombra i ombra.
Trobem així tres tipus d’eclipsis:

  • Penombral: es produeix quan la Lluna entra dins de l’àrea que apareix a la imatge com a penombra (L1).
  • Parcial: es produeix quan la Lluna es troba entre l’àrea de penombra i l’àrea d’ombra (L2).
  • Total: es produeix quan la Lluna es troba dins de l’àrea d’ombra (L3).

eclipsilluna2

Què té d’especial aquest eclipsi de Lluna?

Aproximadament cada any és produeixen un parell d’eclipsis de lluna, però no tots s’arriben a apreciar. El que té d’especial és que aquest eclipsi de Lluna forma és el primer d’un grup de quatre eclipsis totals que es donaran en aproximadament en uns sis mesos. El primer ha estat la matinada d’avui 15 d’Abril. Els propers seran el 9 d’Octubre i el 4 d’Abril. L’últim eclipsi, el del 28 de setembre de 2015, serà visible des d’Europa, per tant haurem d’estar atents a aquesta data.

Però perquè és vermellosa?

Normalment veiem la Lluna de color blanc perquè els rajos solars incideixen sobre la Lluna i l’il·luminen d’aquest color. Quan és dona l’eclipsi total l’única llum que il·lumina la Lluna és la llum solar que prové del reflex de la nostra atmosfera.
Aquesta llum vermella és la mateixa que veiem a l’alba i al capvespre. Imagineu-vos tota aquesta llum vermellosa il·luminant la Lluna, el que s’obté és aquesta coloració vermella tan extraordinària.

 

Observeu aquest vídeo en anglès (amb subtítols) en el que s’explica tot aquest fenomen d’una manera molt entenedora.

I si us atreviu, aquí teniu 3 hores de gravació de l’eclipsi d’aquesta matinada.

http://www.ustream.tv/recorded/46171166


Deixa un comentari

El cometa ISON. Un nou Ícar?

Aquests dies el món de l’astronomia ha estat i està pendent del cometa ISON, C/2012 S1 o Nevski-Novichonok (descobert el 21 de setembre de 2012 per Vitali Nevski i Artyom Novichonok). La nomenclatura és interessant perquè conté informació en relació amb la seva descoberta. “C” de cometa no periòdic, “2012” l’any del seu descobriment, “S” de setembre i “1” degut a què va ser el primer a ser descobert al setembre.
Aquest cometa durant el periheli de la seva òrbita passa extremadament a prop del Sol.

Recorda! El periheli és el punt d’una òrbita d’un cos celeste en què aquest es troba més a prop del Sol.

El que ha fet que es parli tant d’aquest cometa és la seva espectacular intensitat que ha anat augmentat a mida que s’ha anat apropant al Sol.

Muntatge que mostra els canvis de brillantor i forma del cometa ISON des del Sept. 24 al Nov. 15, 2013. Credits: Damian Peach

Ha estat el passat 27 de novembre quan el cometa va arribar al periheli i per tant al punt més proper del Sol, sembrant un temor a tots els astrònoms. El temor era que, degut a què el seu pas era extremadament a prop del Sol, el cometa fes com Ícar, el fill de Dèdal, i que arribés la seva fi al apropar-se massa al Sol. Durant aquests dies s’ha estat pendent d’aquest cometa perquè, si sobreviu al seu pas a les rodalies del Sol, es preveu que al voltant del 26 de desembre passi a prop de la Terra i sigui totalment visible a ull nu en el seu màxim esplendor.

Després del seu pas pel seu periheli sembla que el seu nucli s’ha desintegrat però que encara queda un núvol de pols que continua el seu viatge. Aquesta desintegració del nucli hores abans del periheli ha fet que el cometa passi d’una brillantor de -2 a una brillantor menor de +1. Les últimes notícies són que la seva brillantor va minvant de mica en mica. Encara haurem d’esperar uns dies per a poder afirmar definitivament la desaparició d’aquest cometa, però tot sembla indicar que el final del cometa ISON és imminent.

Escala de brillantor de -30 a +30 que podem observar al cel amb algunes referències per a fer-nos una idea. Com més negatiu és el valor més brillant és el cos celeste.

Escala de brillantor de -30 a +30 que podem observar al cel amb algunes referències per a fer-nos una idea. Com més negatiu és el valor més brillant és el cos celeste.

Desaparegui o no el cometa ISON ens ha deixat unes imatges espectaculars i ha permès als astrònoms recopilar molta informació sobre els cometes.

Seqüència d’imatges en que podeu observar com el cometa entra per la dreta de la imatge i dona la volta al Sol per acabar desapareixent a la part superior.

Si voleu seguir el viatge del cometa ISON mitjançant les dades de la seva velocitat, distància al Sol i a la Terra visiteu el següent enllaç.


Deixa un comentari

Els cossos celestes

Fa uns dies va impactar un meteorit contra la superfície, tot just un dia abans que un asteroide passes molt aprop de la Terra.

L’asteroide conegut amb el nom de 2012 DA14 va passar a una distància d’uns 27.860 kilòmetres. Per a que us feu una idea els satèl·lits Meteosat orbiten al voltant de la Terra a uns 36.000 kilòmetres, per tant va passar més a prop.

El meteorit que va impactar a una regió russa propera als Monts Urals va ser enregistrat per moltes càmeres deixant imatges espectaculars.

Els cossos celestes

És molt comú confondre termes entre meteorit, meteoroide, asteroide i fins i tot estel, per això és un bon moment per aprofitar i recordar les diferències.

Els meteoroides son uns cossos formats per roques que orbiten al voltant del Sol i que tenen una mida d’entre 100 μm i 50 metres.

Què passa quan un meteoroide s’acosta massa a la Terra?

Aquests meteoroides solen ser fragments d’estels, asteroides i fins i tot de satèl·lits o planetes.

L’atmosfera actua com un escut enfront d’aquests cossos i degut al fregament la gran majoria es desintegren deixant una estela de llum i vapor. Aquesta estela lluminosa és el que es coneix amb el nom de meteor o d’estel fugaç. Si en la seva trajectòria a través de l’atmosfera no s’ha desintegrat i impacta contra la superfície estarem parlant d’un meteorit.

Els asteroides, com el 2012 DA14, són cossos rocosos que orbiten al voltant del Sol. Aquests cossos són més petits que un planeta i més grans que un meteoroide. Exemples d’asteroides els tenim al cinturó d’asteroides que es troba entre Mart i Júpiter.

Per últim, els estels són uns cossos formats per gel, pols i roques que orbiten al voltant del Sol, generalment seguint una òrbita el·líptica. Quan l’estel està a prop del Sol els raigs solars fan que el gel es sublimi convertint-se en vapor que genera una cua molt característica i que és la que veiem a la imatge.